RECORDS            ROSA LEVORONI

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
O fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat.
Aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys l’oblit.

                                                                OBRA, DE JOAN MIRÓ
                                                                 TÌTOL,CABELL PERSEGUIT PER DOS PLANETES
                                                           
                                                                DOS ARTISTES MALLORQUINS, CREADORS DE
                                                                 BELLESA, UN AMB ELS COLORS L'ALTRE AMB
                                                                  LES PARAULES.

Ara mateix          MIQUEL MARTÍ POL

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no els val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

* * *

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.

Han ofert al no-res foc de cera d'abella

i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

M. MERCÉ MARÇAL

LA PLANA DE VIC

A L'ESBART DE SOS POETES

JACINT  VERDAGUER

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,

ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes

que beuen les suades de l'aspre Pireneu,

i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes

descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,

cada turó amb la vesta de flors que més li escau,

la santa primavera per rebre entre sos braços

que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,

lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?

Les Coromines mostren a regadiues taules

fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa

rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?

I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,

i el llir de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?

La clavellina enrama finestres i balcons?

La barretina encara floreix al costat d'elles,

com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,

a fer-li ses albades són gaire matiners?

Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?

Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre

perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,

i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre

perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,

de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,

restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles

que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra

per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!

Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre

se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,

gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?

Podré tornar a veure-us, masies i capelles

d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,

sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?

Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,

o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,

ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!

Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,

com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?

Volaren tots com fulles que escampa la tardor?

Les caderneres troben un niu entre les branques;

mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,

de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!

Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,

qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones

per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,

per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra

cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

LA VEU DE M. ANGELS ANGLADA SINCERA I VALENTA: O LA VERITAT O EL SILENCI 

NO SÉ JUGAR AMB MÁSCARES

 No sé jugar amb máscares, amics

Estimo massa les paraules nostres

de molts llavis de cendra, nit i flama.

  

No hem serveixen per fer-ne hábil disfressa.

D'uns pocs pensaments clars

ni per bastirme, en arbres de misteri, 

rius de somni remots. A la cruïlla

dels camins de la nit, la veu ressona¨,

hem escollit, en lespera del'alba

els dards de la veritat, o un dur silenci.

FRÁGILS MURALLES

    Frágils muralles

arbres batuts pel vent entre les  closes,

com hem recordeu 

les reixes del silenci

entre molts pensaments i la paraula¡

Tantes vegades

ens és negat, germans, dir cada cosa

amb el nom clar que una vella samg dicta.