AUTOR, ALPHONSE MUNCHE

                OBRA, PINTURA DE JIRI



                                                                       CONFESSIÓ

                                                               

                                                             Marta  Passarrodona

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,

ja se sap, als armaris familiars,

en comptes d'esquelets elegants

d'avantpassats tarambanes,

dec tenir-hi un capellà o altre,

poc avesat als sermons de vi que,

a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,

recer prendria a l'humor britànic,

o a la sofisticació d'una jueva ianqui.

O, en darrer terme, em sucaria tota

en la vehement memòria proustiana

(enterrada i com cal honorada

l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo

no t'estimarà mai cap d'altra

(i ho cantaria una dona perdent

les pestanyes prop d'una copa alta).

Per a un tango escriuria:

ja mai més no podré oblidar-te

(i ho ploraria un "sanjuanino"

lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

 HAIKU

OBRE ELS ULLS

OBERVA L'HORITZÓ

EMPREN EL VOL. 

C. Corominas 

 




    AUTOR,JEAN FRAN´ÇOA MILLET
     OBRA, L',ANGELUS

                       Treballaré el teu cos

(Raimon)

Treballaré el teu cos 

com treballa la terra 

el llaurador del meu poble: 

amb amor i força.

I seràs tu el fruit, 

seré jo el fruit, 

serem junts el fruit. 

Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins 

que la vida ens tanca 

desesperançadament. 

Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre 

-font i mar, terra i arbre-

l'únic camí cert, 

el camí de l'amor, 

el difícil camí d'amor 

on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...

(1965                                                            
                                 HAIKU                           U

Flor i color

          Perfum i amor     

          Obre les mans.    

        

 C. COROMINAS

             
                 




               AUTOR MARC CHAGAL
                OBRA EN TORNO A ELLA

                   DE LA NIT I EL MAR

Nit,

porta secreta fora el pit,

no et tanca pany ni corda;

silenci que recorda,

nit, 

només voltada d'infinit.

Vé,

si tu t'avances, jo després

puc avarc ar la barca

-un àngel lleu la marca;

fes

que jo navegui sempre més.

Nit, 

amb el teu cel de fit a fit

i la humitat amarga!

Amb quina joia llarga,

pit,

alenaràs el mnot oblit!

Rar,

dintre la nit, la vasta mar

poder solcar, llibreta;

viure a ple cor, alerta,

mar     

i nit, la sal del vostre empar!

   CLEMENTINA ARDERIU
 

HAIKU

NITS BLANQUES

BUSCO EN LA BOIRA

ALBA DE LLUM.








 



 

 

   

   

AUTOR MARC CHAGAL
 OBRA EL VIOLINISTA BLAU

L'ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle

que soit la comédie en tout le reste. On jette

enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour

jamais.

   PASCAL

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d'herba tocada

per l'esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m'adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d'entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

-car hom beu molt-, de restes de vianda

ja freda als plats -car hom menja a deshora,

de pressa i malament-,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s'extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d'emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d'amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d'un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l'arbre del cant fins a l'orella casta

d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d'Apol.lo,

i una calitja d'or tremola

devant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m'espantaré del fred que ha d'arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrera de tot,

covardament, com l'atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix.

     

                                                                                                                         JOAN VINYOLI

---