Aquest poema de Salvador Espriu, em recorda les pintures de Van Gogh ,  plenes de colors llums i belle   

 sa.  

INICI CÁNTIC EN EL TEMPLE 

                                      

                                        Ara diguem la ginesta floreix, 

                                        

                                        arreu als camps hi ha vermell de roselles 

        

                                        Amb nova falç comencem a segur  

                                        

                                        el  blat  madur, i amb ell, les males herbes 

                                         Ah joves llavis desclosos després

                                         de lla foscor, si sabieu com  l'alba

                                          ens ha trigat,com és llarg d'esperar

                                          un alçament de llum en la tenebra.

                                           Peró hem viscut per salvar-vos els mots,

                                           per retornar-vos el nom de cada cosa,

                                           perqué seguissim el recta camí

                                           d'accés al ple domini de la terra.

                                            Vàrem mirar ben al lluny del  desert,

                                            desvallàvem al fond del nostre somni.

                                            Cisternes seques esdevenen cims

                                             pujats per esglaons de lentes hores.

                                             Ara diguem, nosaltres escoltem

                                             les veus del vent per l'alta mar d'espigues

                                              Ara diguem, Ens mantindrem fidels

                                              per sempre més al servei d'aquest poble.

                    

                              

   

AIXÒ ÉS LA JOIA

Un dia Màrius fou conscient que havia viscut la seva mort en aquell moment de silenci, llindar de la voluptat i del goig. El poema no es titula "Això és la mort" sinó justament "Aixó és la joia" on apareix el vol Joiós de l'ocell en l'aire renovat, encalmat que vE després de la tempesta.

Llegint aquest poema d'amor tan subtil, la meva ànima vibra com cordes de violí.


Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels
fent el mateix camí sota els mateixos cels
no podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprés i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.