Un dia Màrius fou conscient que havia viscut la seva mort en aquell moment de silenci, llindar de la voluptat i del goig. El poema no es titula "Això és la mort" sinó justament "Aixó és la joia" on apareix el vol Joiós de l'ocell en l'aire renovat, encalmat que vE després de la tempesta.
Llegint aquest poema d'amor tan subtil, la meva ànima vibra com cordes de violí.
Cançó a Mahalta
fent el mateix camí sota els mateixos cels
no podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprés i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada