AQUESTS DIES ENS HA DEIXAT UNA POETA ,QUE VA SABER                                                     ACOSTAR LA POESIA ALS INFANTS.  SEGUR QUE TOTS ELS
                                       ANGELETS DEL CEL L'ESPEREN ANSIOSOS PER ESCOLTAR ELS
                                       SEUS POEMES.

L'ESPERA

T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera, desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit,
i que tu no trobis noses
quan vulguis collir les roses
que em floreixen dins del pit.

 JUANA  RASPALL

                                      

                         

L'ARRIBADA

Des del peu de la pujada                                        

ja veig sobreeixir els rosers                                    

brodant amb ses branques tendres                             

Salvador Dalí, Noia mirant per la finestra

los cantells de la paret.

Ja sento les flaires vostres,

gessamins i llimoners,

aquesta flaire de casa

que no es confon amb cap més.

Ja veig ma cambra volguda...

los finestrals són oberts

com amics que m'ofereixen

l'aixopluc de son recer.

¡Ja so dalt! Ja so a la casa

i arreu me sento a tot pler.

¡Oh, les plantes benvolgudes

del meu jardí sempre verd!

¡Quin esplet de fulles noves

les acàcies i ametllers!

Les branques de la perera

per sobre el banc s'han estès

i el gessamí amb ses flors blanques

damunt seu fa d'encenser.

¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?                                                    
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre penja un niu
 que sembla un bres!
 I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!                                                                                                       

                                    DOLORS MONSERDÀ

CORRANDES D'EXILI

Nit estrellada, Vincent Van Gogh

AQUEST POEMA ÉS EN RECORD DE TANTA GENT QUE VA MARXAR DE CATALUNYA, FUGINT DE LA BARBÀRIE FEIXISTA.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

    A Catalunya deixí

el dia de ma partida                          

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi               

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,                    

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

      Joan Oliver (Pere Quart)