AQUESTS DIES ENS HA DEIXAT UNA POETA ,QUE VA SABER                                                     ACOSTAR LA POESIA ALS INFANTS.  SEGUR QUE TOTS ELS
                                       ANGELETS DEL CEL L'ESPEREN ANSIOSOS PER ESCOLTAR ELS
                                       SEUS POEMES.

L'ESPERA

T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera, desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit,
i que tu no trobis noses
quan vulguis collir les roses
que em floreixen dins del pit.

 JUANA  RASPALL

                                      

                         

L'ARRIBADA

Des del peu de la pujada                                        

ja veig sobreeixir els rosers                                    

brodant amb ses branques tendres                             

Salvador Dalí, Noia mirant per la finestra

los cantells de la paret.

Ja sento les flaires vostres,

gessamins i llimoners,

aquesta flaire de casa

que no es confon amb cap més.

Ja veig ma cambra volguda...

los finestrals són oberts

com amics que m'ofereixen

l'aixopluc de son recer.

¡Ja so dalt! Ja so a la casa

i arreu me sento a tot pler.

¡Oh, les plantes benvolgudes

del meu jardí sempre verd!

¡Quin esplet de fulles noves

les acàcies i ametllers!

Les branques de la perera

per sobre el banc s'han estès

i el gessamí amb ses flors blanques

damunt seu fa d'encenser.

¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?                                                    
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre penja un niu
 que sembla un bres!
 I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!                                                                                                       

                                    DOLORS MONSERDÀ

CORRANDES D'EXILI

Nit estrellada, Vincent Van Gogh

AQUEST POEMA ÉS EN RECORD DE TANTA GENT QUE VA MARXAR DE CATALUNYA, FUGINT DE LA BARBÀRIE FEIXISTA.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

    A Catalunya deixí

el dia de ma partida                          

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi               

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,                    

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

      Joan Oliver (Pere Quart)

             RECORDS            ROSA LEVORONI

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
O fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat.
Aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys l’oblit.

                                                                OBRA, DE JOAN MIRÓ
                                                                 TÌTOL,CABELL PERSEGUIT PER DOS PLANETES
                                                           
                                                                DOS ARTISTES MALLORQUINS, CREADORS DE
                                                                 BELLESA, UN AMB ELS COLORS L'ALTRE AMB
                                                                  LES PARAULES.

Ara mateix          MIQUEL MARTÍ POL

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no els val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

* * *

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.

Han ofert al no-res foc de cera d'abella

i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

M. MERCÉ MARÇAL

LA PLANA DE VIC

A L'ESBART DE SOS POETES

JACINT  VERDAGUER

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,

ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes

que beuen les suades de l'aspre Pireneu,

i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes

descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,

cada turó amb la vesta de flors que més li escau,

la santa primavera per rebre entre sos braços

que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,

lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?

Les Coromines mostren a regadiues taules

fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa

rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?

I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,

i el llir de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?

La clavellina enrama finestres i balcons?

La barretina encara floreix al costat d'elles,

com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,

a fer-li ses albades són gaire matiners?

Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?

Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre

perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,

i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre

perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,

de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,

restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles

que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra

per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!

Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre

se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,

gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?

Podré tornar a veure-us, masies i capelles

d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,

sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?

Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,

o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,

ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!

Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,

com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?

Volaren tots com fulles que escampa la tardor?

Les caderneres troben un niu entre les branques;

mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,

de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!

Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,

qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones

per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,

per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra

cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

LA VEU DE M. ANGELS ANGLADA SINCERA I VALENTA: O LA VERITAT O EL SILENCI 

NO SÉ JUGAR AMB MÁSCARES

 No sé jugar amb máscares, amics

Estimo massa les paraules nostres

de molts llavis de cendra, nit i flama.

  

No hem serveixen per fer-ne hábil disfressa.

D'uns pocs pensaments clars

ni per bastirme, en arbres de misteri, 

rius de somni remots. A la cruïlla

dels camins de la nit, la veu ressona¨,

hem escollit, en lespera del'alba

els dards de la veritat, o un dur silenci.

FRÁGILS MURALLES

    Frágils muralles

arbres batuts pel vent entre les  closes,

com hem recordeu 

les reixes del silenci

entre molts pensaments i la paraula¡

Tantes vegades

ens és negat, germans, dir cada cosa

amb el nom clar que una vella samg dicta.

Aquest poema de Salvador Espriu, em recorda les pintures de Van Gogh ,  plenes de colors llums i belle   

 sa.  

INICI CÁNTIC EN EL TEMPLE 

                                      

                                        Ara diguem la ginesta floreix, 

                                        

                                        arreu als camps hi ha vermell de roselles 

        

                                        Amb nova falç comencem a segur  

                                        

                                        el  blat  madur, i amb ell, les males herbes 

                                         Ah joves llavis desclosos després

                                         de lla foscor, si sabieu com  l'alba

                                          ens ha trigat,com és llarg d'esperar

                                          un alçament de llum en la tenebra.

                                           Peró hem viscut per salvar-vos els mots,

                                           per retornar-vos el nom de cada cosa,

                                           perqué seguissim el recta camí

                                           d'accés al ple domini de la terra.

                                            Vàrem mirar ben al lluny del  desert,

                                            desvallàvem al fond del nostre somni.

                                            Cisternes seques esdevenen cims

                                             pujats per esglaons de lentes hores.

                                             Ara diguem, nosaltres escoltem

                                             les veus del vent per l'alta mar d'espigues

                                              Ara diguem, Ens mantindrem fidels

                                              per sempre més al servei d'aquest poble.

                    

                              

   

AIXÒ ÉS LA JOIA

Un dia Màrius fou conscient que havia viscut la seva mort en aquell moment de silenci, llindar de la voluptat i del goig. El poema no es titula "Això és la mort" sinó justament "Aixó és la joia" on apareix el vol Joiós de l'ocell en l'aire renovat, encalmat que vE després de la tempesta.

Llegint aquest poema d'amor tan subtil, la meva ànima vibra com cordes de violí.


Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels
fent el mateix camí sota els mateixos cels
no podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprés i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.