AUTOR MARC CHAGAL
 OBRA EL VIOLINISTA BLAU

L'ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle

que soit la comédie en tout le reste. On jette

enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour

jamais.

   PASCAL

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d'herba tocada

per l'esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m'adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d'entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

-car hom beu molt-, de restes de vianda

ja freda als plats -car hom menja a deshora,

de pressa i malament-,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s'extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d'emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d'amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d'un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l'arbre del cant fins a l'orella casta

d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d'Apol.lo,

i una calitja d'or tremola

devant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m'espantaré del fred que ha d'arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrera de tot,

covardament, com l'atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix.

     

                                                                                                                         JOAN VINYOLI

---